Els últims anys he trobat algunes persones que m’han comentat el feliços que el fa el fet de poder ajudar als altres. Argumenten que és una manera de sentir-se bé amb ells mateixos i que el que reben a canvi és molt gratificant, com un sentiment de plena autorealització.
Pel que he estat llegint, ser altruista significa tenir un genuí interès en el benestar de tots aquells que estan al voltant nostre i desitjar-los el bé. A més, aquest desig ha d’anar acompanyat per la determinació d’actuar en el seu benefici. Bé, el meu cas és com a mínim peculiar. Ajudo a gent de manera discreta, anònima i en moltes ocasions de manera secreta. I em fa profundament infeliç quan veig que ni t’ansols s’adonen que els he estat ajudant. Com que no em crec tan especial ni tan diferent de la resta de l’espècie humana, això em fa pensar que en realitat no és només el fet d’ajudar als altres el que ens aporta felicitat, sinó el fet que els altres se sentin ajudats per nosaltres i ens ho reconeguin en major o menor mesura.
Aquesta lectura em condueix a la conjectura que en realitat el motor de l’altruisme és l’egoisme, ja que en la majoria dels casos el que acaba movent a les persones a ajudar als altres és la sensació de benestar que els provoca que els altres se sentin ajudats per ells, ERGO egoisme. Ja ho sé, una mica enrevessat tot plegat, però en realitat no ho és tant. Vinculo més aquest estat de felicitat del qual em parla la gent a un sentiment de reconeixement públic o individual cap a un mateix que a res més.
Posant el focus sobre la meva secreta manera d’ajudar, amb el temps, he après a tolerar, el fet que la gent no percebi que l’ajudo i en conseqüència que no m’ho reconeguin. És injust, poc gratificant, però totalment tolerable, almenys per mi. Ara bé, de la mateixa manera he comprovat empíricament que sempre, sense excepció, hi ha un moment, un detall, un instant, una intuïció, una percepció… que em posa un mirall davant i em mostra la meva pròpia estupidesa, en fer-ho.
Quan això passa, no hi ha volta enrere, no hi ha retorn, no hi ha manera humana de reconducció del meu sentiment. Perquè a més, només ajudo per amistat o per amor, mai per obtenir aquesta sensació de recompensa egoista de la qual us parlava. Així doncs quan el fil de colors es trenca, la fiblada que sento és de deslleialtat. Segurament per les meves experiències vitals, aquest és la pitjor de les sensacions que puc sentir.
Quan sento això he de recorre desesperadament a una de les meves preguntes internes( ja us en parlaré algun dia, en tinc 5). Són políticament incorrectes i mai ningú reconeixerà en públic que el seu cervell pot arribar a platejar alguna d’aquestes preguntes.
Despès de fer-me les totes 5 avui puc concloure que no és pot fer un dol contra la deslleieltat, només hi ha dos camins. La confrontació o el silenci.
Marc Moruno Codina - Avançant cap al Futur 
Deixa un comentari