La festa la pagarem els de sempre…

Aquests dies de confinament donen per pensar molt. Entenc que aquesta situació ens canviarà a tots per sempre. De sobte hem descobert que aquesta aparent seguretat en la que vivíem era senzillament fictícia. No ha fet falta l’amenaça d’un meteorit apocalíptic, ni tan sols una guerra mundial, n’hi ha hagut prou amb un virus desconegut per a posar tot el nostre sistema de creences potes enlaire. Per cert, ja començo a estar cansat d’una corrent cada vegada més estesa del “jo ja ho sabia”. Es coneix com a biaix retrospectiu, un cop sabem el que ha passat, es tendeix a modificar el record de la nostra opinió prèvia, en favor del resultat final. És una posició totalment ventatgista.

Si bé és cert que alguns científics en havíem advertit d’aquest tipus de perill, ningú s’esperava que les conseqüències fossin tan devastadores. Només fa falta donar un cop d’ull al món per veure que el COVID-19 ha agafat amb el peu canviat a absolutament tothom.

Un cop dit això… Quan et trobes amb el problema sobre la taula, el que no admet cap mena d’excusa és encadenar decisions desencantades una darrera l‘altre. I parlo de les decisions en matèria econòmica. Com a petit empresari estic absolutament perplex. Cada dos dies el govern intenta rectificar amb una nova bateria de mesures, però des de la frase de “no vamos a dejar a nadie atrás”, que se n’han concretat ben poques i les que s’han concretat van massa lentes.

Des del punt de vista de les pimes i les micropimes, la gestió és pésima. El govern pretén que paguem les nostres obligacions adquirides sense la facturació de la qual en depenen. Queda molt bé dir que mobilitzaràs 200.000 milions d’euros per ajudar a les empreses, però en realitat l’únic que han fet és avalar uns crédits que haurem de pagar les pimes, les quals ens endeutarem amb xifres astronòmiques i que estarem pagant durant anys. És a dir, la festa la pagarem els de sempre.

És molt aventurat, per no dir irresponsable, enunciar una sortida en ‘V’ d’una situació que és completament inèdita, i que ningú sap massa bé el que durarà o com evolucionará. Em sembla que les mesures que están prenent des del consell de ministres, en què molt pocs saben el que és ‘pagar nòmines a final de mes’, són mes efectistes que efectives.

No sóc tan càndid com per no veure que el sacrifici serà obligatori. Però per això, estaria bé que les mesures a adoptar no siguin de cara a la galeria sinó mesures concretes i efectives. Sense empreses no hi haurà feina, sense feina no hi ha ingressos, sense ingressos no hi ha consum… i benvinguts al cercle viciós que per desgràcia ja coneixem.

En conclusió, entenc que la situació és nova i desconeguda, que tothom pot cometre errors, que tots els països n’estan comenten, que això ha sobrepassat a tothom… però només demano que EL QUE NO ESTIGUI CAPACITAT PER AFRONTAR LA SITUACIÓ, AIXEQUI EL DIT I DIMITEIXI, I QUE AL SEU LLOC N’ENTRI UN ALTRE. No passa res no li tindrem en compte , és més, jo l’aplaudiré.

Apa!, ja m’he desfogat…